– Ja heu tornat? No us feia arribats tan aviat.

– El teu fill condueix admirablement, seguit, seguit, seguit, sense abusar de l’accelerador, amb molt enteniment devora els kilòmetres sense marrada. I les carreteres han millorat molt, cada any les escurcen en suprimir revolts. Ets a Tàrrega quan sortiries fa pocs anys dels Bruchs1 i et trobes a Tremp quan hauries deixat de rodar per Balaguer. No et dic res del temps de la meva joventut que necessitaves dos dies per arribar a Viella i ara hi vas en hores.

– T’ha agradat allò, noi.

– Ferm! Molt bo! Me n’he donat el cor ple perquè l’oncle no deixa recó ni raconet.

Els dos germans es donen una llambregada i Manuel, el pare, diu, salvant la resposta del germà, potser confós:

– Vosaltres passeu avui molt depresa. Estem fets un xic a l’antiga i ens plau furgar els detalls.

– Perdoneu, bon tros a l’antiga. El tiet ha fet un negoci esguerrat, un mal negoci en aquest viatge. Ha comprat un trosset de terreny, amb un munt de pedres al mig que no pot servir-li per a res. Tot plegat tres o quatre metres quadrats. Gairebé no hi cap una barraqueta i em penso que n’ha pagat gust i ganes pels comentaris i discussions que he vist.

– Bé, bé, val més que ens preparem per anar a sopar. Ell sabrà perquè ho ha fet.

Desprès de sopar els dos germans es retiraren al pis del costat on Claudi tenia la seva estada. Aquella casa heretada dels avis era habitada en els seus primers pisos pels dos germans. Claudi, el gran, hi tenia el seu despatx d’enginyer i una minyona més vella que ell, que manava més que ell i que el tractava com una mare i el renyava més que una mare, li tenia la casa neta i endreçada i feia de mestressa pels dependents del Claudi i per a atendre qualsevol cosa no professional. Manuel, el germà, casat i amb sis fills de totes les edats, s’estaven en el davant del mateix replà, amb la nombrosa família i vivia del seu comerç de novetats en el que hi anava interessant els fills a mida que deixaven els estudis.

Es posaré a prendre un cafè que els preparà la Pilar i qui al portar-los-hi al despatx, engegà:

– Perquè no et casaves?

– Sempre la mateixa tonada. Jo casat hauria estat fidelíssim. Com ho he estat a ella no casant-me. Però casar-me amb una altre que no fos ella hauria fet desgraciada a aquella muller d’ocasió perquè ni el cor ni el pensament haurien estat per la nova vinguda i en el fons l’hauria ultratjat contínuament fent-la servir de barragana i de minyona de servei. Ara és distint, ho faig com un esport i com un adorador de bellesa, davant d’una dona formosa sento un encís meravellós per unes faccions atractives, unes línies fines, o un cabell flonjo i una pell llisa.

– Dius barbaritats.

– I les faig, que és el que compta. I crec que no he nascut per el mal. Amb alguna d’aquestes dones amb les quals he, com qui diu conviscut, li he estat fidel sense obligació ni lligam, per habitud, per un apreci, sense fons emotiu però apreci a la fi i a totes he tractat senyorívolament vigilant per llur nom sovint amb més cura que elles mateixes. No he presumit ni fet bocades i moltes semblaran perennement immaculades a la vista de tothom, essent prudents, car jo ni amb greu perill parlaria. No és que em vulgui fer bona persona és que havia nascut per a dur una altre mena de vida.

– Jo no comprenc que el cas d’haver-se’t mort una dona estimada en la teva joventut t’hagi fet portar aquesta vida, a un home respectable com tu, que tant vals per altres coses, que ets una personalitat en els teus afers. No sé com, el més enllà en arribar a la segona joventut, no et poguessis casar assossegadament ni com més de quaranta anys després conservis aquests records romàntics tan en desús en la nostra actual època.

– Ni tu, el meu germà, que hem conviscut gairebé sempre i que em pots conèixer més que quiscun altre m’has arribat a entendre. Fas tres preguntes d’una sola empenta. A la primera et diré que el mite de Don Joan que ha fet vessar veritables pèlags de tinta és més simple del que cerquen i volen arrelar en fondàries elucubrades. El Don Joan en mí ha actuat simplement en home vers la dona. La dona ataca amb els seus encisos doblats d’art i l’home il·lús prepotent es deixa endur pels sentits com si fossin sols al món, sense lleis que els aturi, o menyspreant-les. Si la dona vol – no per pruïja de mantenir la conquesta o per interessos diversos-, manté l’imantació. Quan afluixa els tentacles, -potser sense voler-ho demostrar- crea el Don Joan qui cerca adelerat el que ha cregut trobar en divines sensacions.

– Mira noi jo sóc un home sense complicacions i no estic per aquests esbrinaments llibrescos o cerebrals, o pitjors. Sé senzill i familiar.

– Segonament…… Perquè no m’he casat ja t’ho he dit abans. Incapaç de mentir…… Que tu no has mentit?…… bé, bé, ho crec, ets més senzill com tu dius i no havies passat i sentit el que jo havia sentit i passat. En quant a l’acusació de romanticisme en una època en que és la pitjor taca que es pot tirar sobre un home et diré que una cosa és veure una pintura i una altre molt distinta agafar un pinzell i donar-se amb totes les potències a pintar, una cosa oïr discos i una altre sentir-te tu mateix teclejar interpretant una composició en que cada nota té una ànima que es comunica amb la teva. El romanticisme, com tots els ismes son mots d’època, de moda i en puritat cada moviment té la mateixa base, l’animisme, diria jo. Doncs bé, el que jo vareig passar i sentir no ho donaria per tots els tresors d’aquest món. Tu saps simplement que es va morir una dona a la que jo estava interessat, diem-ho amb aquests mots tan poc afectius emprò mai no t’has informat realment del cas. Si no et sap greu d’anar a dormir quelcom més tard, avui que porto el cor ple del recent viatge i que el teu fill amb la seva manera habilíssima de conduir el cotxe m’ha fet comprendre que estic declinant, i si no t’ha d’enutjar oïr aquestes ridícules confidències, afegim una copeta al cafè i et diré l’estult i ràpid episodi que va tòrcer la meva vida.

– Estic amatent.

– Jo crec que avui es pot estimar de la mateixa manera i tenint present el caràcter i caire emotiu d’una persona jo no veig perquè situat avui dia no hauria procedit igual i ten ben present que conec el món d’avui la joventut actual tant o més que tu mateix. Bé, vaig al cas i demanarem el conyac.

Avisà la Pilar qui els portà les copetes i l’ampolla. Quan els vegé tan ben reunits es permeté parlar, dirigint-se com una lloca a un pollet, a Claudi.

– Veu que es bonic això, una vetllada així a casa, amb la família. Vostè senyor Manuel a veure si me’l fa casar. Encara hi és ben bé a temps. Que farà el dia que jo falti, no veu el vella que em torno. Miri, ara mateix conec una viudeta molt enraonada i que fa encara força goig i molt arreglada; viu de les rendes que li varen deixar els negocis que va aplegar quan restà sola i……

– Bé, bé ara haig de parlar amb en Manuel.

Reprengué amb sornegueria en veure-la marxar.

– Si es bufoneta com diu ja m’explicarà on és i li faré unes visitetes.

– O! no, no; Reina Santíssima, amb aquest home no hi ha res a fer, es mofa de tot. Que es creu que és una qualsevol, és una dona entenimentada i seriosa……

– Son les que precisament em plauen.

– Oh! Oh!- i va fugir enfurismada, rondinant.

Prengueren un glos i Claudi continuà.

– La primera vegada que vareig trepitjar el Pallars i la Vall d’Aran em corprengué tant que sempre que es combinava una sortida cap aquelles conques i cims jo m’ajuntava a la colla. Ara, per fi, s’han obert vies de comunicació en aquells indrets que aleshores ens planyíem que estiguessin tan abandonats. Pensa que el correu anava a la Vall per França perquè el Port de la Bonaigua barrava el pas desprès de Esterri d’Aneu sis o set mesos a l’any. Ara que teniu carreteres a la vostra disposició no us deixeu perdre de conèixer una de les més bellíssimes conjuncions de la natura. Ves-hi i recomana-ho als amics. Aquella vegada nosaltres fèiem una sortida llarga amb el designi d’aprofitar el transport normal per sortir del Pallars Jussà en l’estret de Terradets, enfilar el Pallars Sobirà en el Pas de Collegats i sense arribar a saltar a la Vall deixar la locomoció en plena carretera i ja amb les motxilles a l’esquena pujar a Espot deixant per a la tornada la Bonaigua i el seguit del Noguera Pallaresa per Esterri avall. Pel Portarró d’Espot baixar a la Ribera de Sant Nicolau, fent l’estany de Sant Maurici i Els Encantats, cap a Bohí i després pel coll de Viella anar a aquesta capital de l’Aran, en el Mig Aran, resseguir la Vall fins a Pont de Rei – o de Roi frontera francesa- i de tornada a Viella fer el Cercle de Colomés o alguna altre variant. Veritable excursionisme amb la farcida motxilla a l’esquena i tirades agobiants i nits passades a una borda sense altre luxe que el jas de fenc. Tindràs raó de cansar-te dels detalls que el meu entusiasme em porta més totes aqueixes meravelles són tan relacionades amb ella que el record se m’ajunta sempre. Tu no saps el goig d’aquelles sortides de sol, en plena joventut, amb els muscles deixondits de bona hora, enfilant, posant per cas, el Cercle de Colomés, arrapat de tan en tan a les tendres regalèssies que vas esprement ara un brot ara un altre entre les dents extraient-ne la dolçor i a mida que anaves pujant se’t descobrien els set llacs del Cercle.

Fa una pausa tasta el conyac i torna.

– Perdons, perdons. Tu no saps perquè amb els vuit anys que portem de diferència no erets a les meves colles ni de les meves aficions i la teva feina també et va apartar dels meus ambients. Per a mi era un goig que he enyorat sempre a mida que he posat anys i he perdut facultats. Avui fas turisme i veus quelcom encara del que la civilització ha pogut deixar, sense escindir en rutes tan imprescindibles i en aprofitaments hidràulics per donar-nos el llum i la força elèctrica que és la nostra vida i d’altre banda facilita als més el conèixer tals llocs amb les còmodes carreteres ben abastides de hotels, motels, paradors i tota la gama. Nosaltres ens hem endut, però, i no ho gaudirem mai més la solemne bellesa d’anar, posem per cas, a Bohí des del primitiu estany de Sant Maurici, pel dret petjant terra gairebé verge i en algun lloc potser verge del tot com els immensos, inacabables, boscos del voltant de l’Artiga. Les noves generacions tindran coses i avantatges preuades que nosaltres no hem pogut engrapar però nosaltres ens ho hem cobrat a l’avançada amb escreix enduent-nos per sempre quest gaudir suprem. Hauran d’inventar – i ja ho fan- Una altre poesia. Aquella en l’endúiem, avars.

Pren un glopet de conyac i reprèn.

– Bé, em sembla que m’ho prenc massa lluny i ho estiro amb disgressions i no acabariem mai.

En aquell moment tingué una pensada i alçant-se es girà a recó i maniobrà quelcom.

– Home estic pensant que posem en marxa la cinta magnetofònica i tindràs grabat això per el dia de demà si tens necessitat de donar compte a algú del meu cas. Amb aquelles pedres i el transiteig que ara s’arma per allà potser algun dia voldràs fixar la llegenda que s’urdirà. Aquest aparell el vareig adquirir més que res per a fixar aconteixements familiars com és ara les diades dels teus fills i fets semblants i ja em correspon que jo hi faci una mica de despesa. Té, mira, pren les dades de numeració per a saber en quin punt queda i evitar que et surti un dia en lloc de les felicitacions del nadal o de la comunió primera de la nena.

Anava fent aquestes observacions amb el més bon humor mentre posava a l’abast de la seva mà el disparador elèctric i el connectava per a aturar-lo quan li convingues. «Som-hi»- digué per fi, acomodant-se en el seu silló, començà a narrar pausadament.

– Arribàrem a Viella, capital i centre de l’Arán. Hi havia pocs estatges. Dels onze que érem, set es pogueren encabir a la fonda principal, molt ben posada per cert, a una re-placeta desprès del pont i els quatre restants a una fonda de traginers a la sortida del poble tocant a ala carretera. Desprès de sopar ens trobàrem tots donant un tomb, curtet, perquè a l’endemà s’ha de matinejar i cansar les cames i ens posàrem d’acord per l’hora de sortida i punt de reunió. Fixat bé que ara anem a encetar el cas. En la replaceta mateixa de la fonda principal i tocant ja al mateix pont hi havia una taverneta que encara ben modernitzada he vist ara, i d’allí sortí al pas de la porta un xicot ben plantat, amb una boineta clavada al cap., del mig enrere, i es posà a a cantar. Anàvem a passar de llarg creient en un esplai de taverna però ens adonàrem que la gent d’allí hi acudia, fins dones i tot i que es deien els uns als altres «Ha sortit a cantar el Pedro, ja veurem que fa l’altre». En fixàrem també que cantava estupendament, tenia una veu abaritonada i la sabia modular com si el tingués escola i resultava gustós de sentir-lo. Notàrem que sortia del portal i s’adreçava a mitja distància de la fonda. Finalitzà la cantada i n’enfilà una altre més forta amb molta potència de veu. La gent el voltava i a la fi l’acompanyaren cap a ala taverna.

Sentirem al anar-nos a retirar, esparçcos mots de comentari que ens feren encuriosir. Férem preguntes: «no sé si avui cantarà el Narcís, espereu-vos que val la pena», «Tenen una guerra de cançons, – ens digué una velleta», «I de quelcom més- afegí un mofeta». «Bé, ja parles massa, ningú ho sap això». «Doncs ella n’està prou enfadada»- reprenia algú. «Oh! no pot pas privar que la gent canti, quan en te ganes». «Jo crec que això acabarà malament» – deia un malastruc.