I – Eudalda

– Ja heu tornat? No us feia arribats tan aviat.

– El teu fill condueix admirablement, seguit, seguit, seguit, sense abusar de l’accelerador, amb molt enteniment devora els kilòmetres sense marrada. I les carreteres han millorat molt, cada any les escurcen en suprimir revolts. Ets a Tàrrega quan sortiries fa pocs anys dels Bruchs1 i et trobes a Tremp quan hauries deixat de rodar per Balaguer. No et dic res del temps de la meva joventut que necessitaves dos dies per arribar a Viella i ara hi vas en hores.

– T’ha agradat allò, noi.

– Ferm! Molt bo! Me n’he donat el cor ple perquè l’oncle no deixa recó ni raconet.

Els dos germans es donen una llambregada i Manuel, el pare, diu, salvant la resposta del germà, potser confós:

– Vosaltres passeu avui molt depresa. Estem fets un xic a l’antiga i ens plau furgar els detalls.

– Perdoneu, bon tros a l’antiga. El tiet ha fet un negoci esguerrat, un mal negoci en aquest viatge. Ha comprat un trosset de terreny, amb un munt de pedres al mig que no pot servir-li per a res. Tot plegat tres o quatre metres quadrats. Gairebé no hi cap una barraqueta i em penso que n’ha pagat gust i ganes pels comentaris i discussions que he vist.

– Bé, bé, val més que ens preparem per anar a sopar. Ell sabrà perquè ho ha fet.

Desprès de sopar els dos germans es retiraren al pis del costat on Claudi tenia la seva estada. Aquella casa heretada dels avis era habitada en els seus primers pisos pels dos germans. Claudi, el gran, hi tenia el seu despatx d’enginyer i una minyona més vella que ell, que manava més que ell i que el tractava com una mare i el renyava més que una mare, li tenia la casa neta i endreçada i feia de mestressa pels dependents del Claudi i per a atendre qualsevol cosa no professional. Manuel, el germà, casat i amb sis fills de totes les edats, s’estaven en el davant del mateix replà, amb la nombrosa família i vivía del seu comerç de novetats en el que hi anava interessant els fills a mida que deixaven els estudis.

Es posaré a prendre un cafè que els preparà la Pilar i qui al portar-los-hi al despatx, engegà:

– Perquè no et casaves?

– Sempre la mateixa tonada. Jo casat hauria estat fidelíssim. Com ho he estat a ella no casant-me. Però casar-me amb una altre que no fos ella hauria fet desgraciada a aquella muller d’ocasió perquè ni el cor ni el pensament haurien estat per la nova vinguda i en el fons l’hauria ultratjat contínuament fent-la servir de barragana i de minyona de servei. Ara és distint, ho faig com un esport i com un adorador de bellesa, davant d’una dona formosa sento un encís meravellós per unes faccions atractives, unes línies fines, o un cabell flonjo i una pell llisa.

– Dius barbaritats.

– I les faig, que és el que compta. I crec que no he nascut per el mal. Amb alguna d’aquestes dones amb les quals he, com qui diu conviscut, li he estat fidel sense obligació ni lligam, per habitud, per un apreci, sense fons emotiu però apreci a la fi i a totes he tractat senyorívolament vigilant per llur nom sovint amb més cura que elles mateixes. No he presumit ni fet bocades i moltes semblaran perennement immaculades a la vista de tothom, essent prudents, car jo ni amb greu perill parlaria. No és que em vulgui fer bona persona és que havia nascut per a dur una altre mena de vida.